Seleccionar página

IN MEMORIAM, ERNEST SOTA LES LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ

por Ago 13, 2020Creatividad12 Comentarios

ARTICLE EN CATALÁ

PRÓXIMAMENTE EN CASTELLANO

13 agost 2020

  A  la mort del nostre Ernest, de només cinquanta-set anys, he volgut escriure unes paraules per llegir, avui,  a les exèquies per recordar-lo i permetre que aquells que no varen tenir la fortuna de conèixer-lo puguin fer-ho ara amb la seva ànima generosa i esplèndida que ha deixat profunda petjada a la nostra història i en aquest propi segle. La història l’escriuen, sovint, els homes anònims que llauren, amb silenci i esforç, el camí que nosaltres hem de recórrer. Gràcies per tant, Ernest. No t’oblidarem mai! La paraula “estima” devies inventar-la tu…

 Tots ens preguntem què hi ha després, més enllà del mur que separa dos estats. Potser a aquest costat hi ha la mort i a l’altre, la vida. Molts es passen la vida preguntant-s’ho, intuint que només al final trobaran la resposta.  Però això vol dir que han viscut en el dubte i que han oblidat aquella benaurança de “Feliços els nets de cor perquè veuran a Déu” i “Feliços els qui creuran sense haver vist!”  De l’evangeli de Sant Joan, capítol 20, versicle 29.

Crec que potser, per primera vegada a la vida de molts, avui trobem la constatació que, forçosament, ha d’haver-hi un lloc infinitament millor fora del nostre espai-temps. I aquesta seguretat la trobem, ras i curt, en la figura de l’Ernest. Quan es parla de bones persones ell, possiblement en seria el primer. Quan parlem de persones generoses -i cada dia en queden menys- ell en seria el primer. Quan parlem de persones amables, lleials, humils i pacífiques, l’Ernest en seria el primer. Li venia en la genètica, en l’educació i en l’amor. Ningú mai no ha tingut una queixa d’ell; jo mai no l’he trobat enfadat amb algú. Mai no ha estat un rondinaire com jo sí soc. Sí, el porter d’hoquei damunt patins, el corredor de fons, l’enginyer de la lògica …  una persona CLASSE A com l’Ernest no deixaria aquest món de no saber que el lloc on ja viu trobaria persones bones, generoses, amables, lleials, humils i pacífiques com ell. Dit d’una altra manera: l’existència d’un més enllà em queda categòricament confirmada en saber i haver viscut la qualitat humana de l’Ernest. Perquè si això no fos així… seria una injustícia humana i divina que esberlaria els cels i la terra. És que és partiria l’eix en dos. I això no ha passat.

En el fons, i és la meva opinió, crec que sense dir-ho, l’Ernest s’havia cansat d’un món que no funciona com hauria, amb gent mediocre, gris, profundament estúpida que viu per ensenyar-se-a-les-xar-xes per sumar likes defensats per éssers de la mateixa i  espantosa espècie humana representant del no res i de les nàusees. No estic en contra de les xarxes socials però si en contra d’aquelles persones que fora no tenen vida. Un ésser noble, noble, i aquesta es una asseveració que ningú no discutirà, no podia viure en un antic paradís que l’ésser humà embruta de paraula, obra i omissió.

A la pregunta del per què del seu viatge sobtat…

En Richard Bach, el pare de Joan Salvador Gavina escriu a “Il·lusions”. Heus ací una prova per verificar si la teva missió a la Terra ha conclòs: si estàs viu, no ha conclòs.

Em costa entendre que la feina de l’Ernest fos enllestida. I ha marxat els vespres que la seva filla Judith fes divuit anys, demà, quan arriba a la majoria d’edat. Un que no sap res i es pregunta tantes coses  es planteja una altra qüestió. ¿No serà que la seva marxa és una gran mostra de confiança cap els seus fills, que ja adults, són capaços de prendre la nau de les seves vides amb fermesa, ben aferrats al timó, segurs de sí mateixos per tempestes que vinguin? ¿No és una manera de donar-los el relleu i de dir “podeu volar” que jo us contemplo però no em necessiteu? N’estic convençut. Per tant… Judith, Xavier, Gerard sigueu dignes! La dignitat que significa respecte i estima cap a un mateix i cap als altres és cada cop menys reconeguda per aquells que ens governen, per les elits poderoses. (Escolteu-los parlar!…) Per tant contra vent i marea el llegat del vostre pare és el de ser dignes, ser mereixedors d’un cognom, Escaich i Folch, que marca, que determina. Perquè seria motiu de vergonya que el dia que us retrobeu amb ell, d’aquí a molts anys, haguéssiu d’acotxar el cap  i confessar que no fóreu capaços, que us vàreu deixar portar pel riu turmentat del temps. No. Des d’avui porteu una marca al front que seria com les fulles de llorer dels antics vencedors a Grècia i a Roma. Jo soc Escaich i Folch. Jo, pare, tinc una missió a la vida que és perpetuar el teu ensenyament, i dir-te, cada dia de les nostres vides, que de tu vàrem aprendre a estimar, que de tu vàrem aprendre que les guerres es guanyen amb la pau,  que l’odi s’acaba amb paraules belles i properes, que al món es ve a treballar, a caure i a aixecar-se les vegades que calguin, que a la vida no venim a plorar, malgrat tot, perquè la rialla és la pluja fina que alimenta els camps esquerps i eixuts i enriqueix els cors que canten.

I tot això que dic als fills de la Sara i l’Ernest ho dic a tots els Escaich i als Folch, sense excepció. Perquè cap d’ells… ni el més gran dels Escaich ni el més petit dels Folch el dia del darrer viatge s’hagin d’avergonyir del que han fet, o no han fet,  d’allò que han dit o d’allò que no han dit, de l’amor o de l’odi amb que han viscut.

 Perquè només la gent que estima veurà a Déu  i veurem,   no sé si a la dreta o l’esquerra a l’Ernest. Sigueu dignes els Escaich i els Folch i sigueu dignes els amics de l’Ernest si el voleu tornar a veure. Intenteu assemblar-vos-hi. Preneu el seu exemple com un mirall. Que mirall ve del llati miraculum que significa meravellar-se, admirar. I miraculum  també en llatí es tradueix com miracle. Emmirallem-nos, doncs, en el miracle.

 Ser amic o amiga de l’Ernest Escaich, o company d’estudis, o de feina, o de professió també us marca i us demana dignitat. Perquè els indignes no mereixen veure els rostres del nostres Déus.

I vaig acabant. Darrere de cada gran home hi ha una gran dona. Darrera de cada gran dona hi ha un gran home. Em resulta trist  confessar que he trigat 58 anys a conèixer qui hi havia darrera la Sara Folch que pensava que, ma germana, a més de dona i mare, era només una interiorista exitosa de gran reputació. La Sara, des de la malaltia de l’Ernest, ha demostrar ser la roca que a tots ens aguanta, forta com un penyal com el d’Ifac o de Gibraltar. Consistent, indòmita, però amb una rialla brodada als llavis, capaç com una amazona mitològica de tallar-se un pit per poder dispara millor el seu arc o per sostenir  a la família.  Si a mi em faltés la meva parella crec que saltaria per la finestra;  mal exemple, indigne exemple que m’allunyaria per sempre de la presència de l’Ernest. La Sara ha estat esposa exemplar, sempre amb les veritats pel davant i tombant les hipocresies dels altres i és, avui Mare Coratge i fidel representant a la terra de l’esperit lluminós de l’Ernest. Per tant Sara, perdó per no haver-ho entès i gràcies per salvar-nos la vida a aquells que no som tan forts com tu i  per continuar, amb ferocitat si cal, la tasca iniciada per l’Ernest d’estimar i embellir el món… Però si la Sara és així és també perquè és filla de la Maria del Carme Gil González i del Jordi Folch Martí que sempre saberen que l’amor és un tamboret de tres potes que són l’autoritat, la disciplina i l’estima. Un llegat que significa que entre pares i  fills, entre fills i pares sempre ens diguem  sovint “t’estimo”… “t’estimo”, “t’estimo”… “t’estimo”… “t’estimo”…  Gràcies, pares per aquesta lliçó.

I encara més alegria. L’amic i savi Jesús Gallegos, antic professor de La Salle Reus, mestre d’alguns dels Folchs aquí reunits que  m’escrivia un preciós missatge de condol del qual us llegiré un fragment, per acabar.

De l’11 al 13 d’agost és el moment propici per a l’observació dels Persèids (les conegudes llàgrimes de sant Llorenç,) que venen de la constel·lació de Perseu. Doncs aquest és un regal molt gran que us ha fet l’Ernest perquè el pugueu veure cada vegada que alceu la vista cap al cel, perquè pugueu recordar que la mort com a tal no existeix, perquè pugueu entendre que som immortals i poderosos com ho són la Bellesa, la Veritat i la Bondat que constitueixen la nostra essència. …

Quan vaig adonar-me’n que el vol de l’Ernest havia coincidit amb la pluja d’estels vaig recordar que havia llegit en un volum de mitologia alguna interpretació dels Persèids, Quan la vaig trobar em vaig emocionar molt.  De fet eren dues lectures.

La primera: a les persones que traspassen aquests dies de l’any les podem veure enfilar-se al cel. Veiem la pols de les estrelles que deixen les seves petjades cel amunt. Podem veure l’Ernest pujant, escalant, llançant-nos neu còsmica.

I la segona és encara més bonica. Segons els vells grecs quan algú traspassa entre el 11 i el 13 d’agost  el cel plora d’alegria amb llàgrimes lluminoses en acollir una persona única perquè es considera que aquell que puja no és un home mortal i sí un semi-deu que estava entre nosaltres, sense saber-ho, el fruit de la unió d’un Déu i un ésser humà.

Sí,  l’Ernest ens ha deixat d’hora per totes aquests raons, per tornar al seu palau dels cels, a la Terra dels Déus ignots i  perquè tots nosaltres siguem mereixedors i lluitadors pel seu llegat que una vegada cada any veurem que té forma d’estels.

Ernest, germà,  et prometem que en serem mereixedors per poder reveure’ns un dia en un altre mon, en una altra vida i seure, orgullosos i dignes, al teu costat.

 

 

 

 

12 Comentarios

  1. Josep m

    Gracies jordi per les paraules al ernest

    Responder
  2. Ester

    Gràcies per aquest escrit tant bonic

    Responder
  3. Ernest Mas

    Sincerament molt bonic. Brutal!
    Gràcies

    Responder
  4. Isabel

    Com sempre, un escrit ple de sentiments i estima. Gràcies!

    Responder
    • Joan Grasas Guisset

      Un molt digne epitafi per una gran persona. Moltes gràcies Josep M

      Responder
  5. Pilar Martinez

    Sense paraules. Descansi en pau.

    Responder
  6. Eva Marquez Borrull

    Moltes gràcies. Precioses paraules.

    Responder
  7. J. Xavier Ballesta

    Estoy confuso y me siento triste con la noticia que me ha llegado tan inesperada como hiriente.

    Lamento mucho vuestra perdida, que sin duda es de todos.

    Mi recuerdo de Ernest es sobrio y sereno. Con él me quedo.

    Descanse en Paz.

    Responder
  8. Xavier Pladevall

    Sense paraules!!!. Em vaig quedar sense paraules a l’escoltar el teu escrit. M´ aporta la mateixa pau, tranquil·litat, assossec, generositat, llum i força que ens va brindar l´Ernest en vida. Gràcies JM per aquest tribut

    Responder
    • Jordi Folck

      Gràcies, Xavier … calia fer-ho. Dins del desastre calia. No hauria pogut fer res més. Abraçada

      Responder
  9. Josep Maria

    Una abraçada ben forta a tota la família.
    Josep Maria

    Responder

Enviar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.