Amic
No havia entrat des que vaig pujar aquell article. Només donar-te les gràcies!
T’he llegit ara quan noves aventures m’empenyen a insistir en altres afers. Res a afegir. Res a dir. Només, insisteixo: gràcies! I gràcies per Papasseit. Sempre ens salva!

Hola, Jordi

Moltes, moltes, gràcies per la resposta.

Reitero una altra vegada absolutament tot el que comentes.
I sí, tot això és la punta d’un immens iceberg que perfectament, sense afegir hipèrboles, pot tenir una llargària que arriba fins al punt més profund de l’oceà. Un fons gèlid i molt negre, aquells que han estat en aquest saben els perills amb els quals et pots topar, i amb els que ens toparem perquè arribarà el dia que aquestes criatures hauran de pujar a la superfície.
I després de la teva aportació no crec que pugui afegir gran cosa més que el fet que l’ideal seria que si mai un professor ha de cridar els seus alumnes, sigui de goig durant l’explicació d’una matèria emocionant (i encara amb un volum més alt si parlem de literatura). Llàstima que: com ens trobem en les profunditats, només en surtin com a resultat d’aquests crits de goig petites bombolles insonores.

Escric aquesta resposta després d’uns dies de molta tempesta on el risc que un llamp ensorrés el futur era considerablement alt, però procuro sempre ser optimista. Porto tatuades a la llengua (de les vegades que les repeteixo al dia) les paraules de Papasseit: «El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.» I vet aquí que el que sempre em motiva a llegir-te és la valentia, l’heroïcitat i la sinceritat amb la qual alces la ploma al cel després d’haver-la mullat al cor. I mai deixis de fer-ho.

Al final, tornant al petit cataclisme, la desbordada riera per la qual he acabat relliscant ha acabat per desembocar en la mateixa conclusió: l’art fa d’un món ple de brutícia i d’hivern un «locus amoenus» d’eterna primavera.

I gràcies, de nou, per ser un llibre obert de meravelles. També, si mai volant trobes que les nuvolades han fet seu el cel aquí estaré per a ajudar a aclarir-lo!

Hola, Marta
Gràcies a tu!
M’he autocensurat en escriure aquest article: és pitjor del que explico. si no crides a l’aula no et fas respectar.I com em deia una mestra.. ella per ser dona ha de cridar dues vegades més fort

I les teves paraules són tan sàvies… escrius..
Si mai arriben a la terra uns éssers extraterrestres, només ens podrem conèixer i establir una relació mitjançant el llenguatge de l’art i la cultura. Quin exemple més agosarat! Però es pot portar a qualsevol àmbit.

TOTALMENT d’acord..NOMÉS l’art i la cultura , els nostres signes d’identitat, els nostres delators fan de la civilització humana quelcom extraordinari: si rebutgem como diria Nuccio Ordine, la utilitat de l’inútil ens convertim en bèsties i no tindrem futur
Ara per ara necessito trencar ponts amb aquesta experiència (només he escrit la punta de l’iceberg) i intentar tornar a escriure, a fer volar coloms, feina, que ara per ara, em resulta impossible: potser la ferida és massa recent. Gràcies pe entendre-ho i donar-me el teu suport. El que necessitis, sempre!

Són ben certes totes les paraules dites en aquesta entrada. És esgarrifant veure com les perles que trobem dia a dia, les quals no es caracteritzen precisament per ser les més lluents ni les més rodones, ens priven d’imaginar un futur optimista. Aquell, molt utòpic on les belles lletres són fidels acompanyants (com va dir, amb tota la raó del món, el teu alumne en aquesta meravellosa aportació). Potser si en lloc d’escoltar a aquells que volen passar «als temes veritablement importants» sentíssim la veu dels grans clàssics ja hauríem après a sobreposar molts dels problemes que han fet convivència amb nosaltres des del tendre inici de la civilització. I tampoc necessitaríem tant psicòleg, els Grecs tenien el teatre per a curar la malaltia de l’esperit.

La figura del professor, especialment els de lletres, es veu menyspreada constantment (i millor que tu ningú ho explica). Suposo que la raó d’aquesta guerra ve perquè és aquella que pot donar l’eina del pensament. Atacs encara més visibles en la recent reforma educativa, sobre la qual la simple menció ja posa els pèls de punta. I a més a més, sou aquells que ajudeu que l’alumnat pugui construir els seus recursos i armament per a fer front a les incerteses del futur. Si mai arriben a la terra uns éssers extraterrestres, només ens podrem conèixer i establir una relació mitjançant el llenguatge de l’art i la cultura. Quin exemple més agosarat! Però es pot portar a qualsevol àmbit.

Quina llàstima que només quan el món els posi una imponent muntanya al davant no siguin capaços de fer que els milers d’ocells que podrien tenir al cap els facin volar més enllà dels núvols. Bé, però per sort, sempre quedarem alguns en peu de guerra per evitar que cap ala sigui tallada.

Gràcies, com sempre, per donar caliu a una tarda solitària. Sempre és un goig llegir-te.