Hola, t’envio, com vàrem dir, el pdf per email
gaudeix-lo!

Aquest cop soc jo qui demana disculpes per contestar amb retard,

Abans de respondre vull demanar-te les gràcies per compartir la informació; com no soc cap corda que forma part de l’entortolligada «xarxa social» a vegades, malgrat que així ho prefereixo, m’acompanya un silenci mediàtic propi d’un mar sense peixos. És a dir, no me n’assabento de les novetats.

La meva idea és deixar-me caure per la presentació, però com encara hi ha alguns branquillons del niu que em tenen lligada a aquest, estic subjecta a qualsevol esdeveniment o imprevist. Però crec i confio que diumenge serà un dia òptim per agafar l’escombra i volar amb les bruixes (i a més a més no hi ha cap previsió de pluja!).

Gràcies, ens veiem!

si vols acabar el llibre i ho entenc te’l envio per email si em dius sí
També està en venda a amazon

I també te’l puc regalar en versió catalana (canvien els noms)

Estaré el dia 2 d’octubre al MEETING POINT CREU COBERTA de plaça d’Espanya parlant de caça de bruixes el dia 2 octubre a les 13’00 h per si vols venir a fer-nos una abraçada

ja em dius!!!!

salut

Jordi

Jordi

(Et responc en aquesta entrada el darrer comentari.) Tens raó, la vida cantada en vers és més dolça. Fins i tot quan els versos naixen de la foscor d’un bassal perdut en la foscor de l’asfalt una tarda de tempesta, o quan la metzina forma part intrínseca de la mètrica.
I aprofitant que parlem del comiat d’aquests personatges, vull recuperar uns versos no tan coneguts que fan al·lusió a la immortalitat del creador i creació. Uns versos de la mare de la lírica Safo de Mitilene que diuen així, «Quan la poeta amb el seu cant es mor, ningú la creu extinta».
Aquests versos son conhort, perquè d’alguna manera recorden el fet que les onades tardorenques s’enduran les cançons de Dharma, i les tornaran a portar fins a mi en el moment que els meus peus, nuus, trepitgin altres sorres. Marxen mar endins després de nedar uns mesos entre la sal dels dies d’estiu. Però com he dit, malgrat restar mar endins, les portarà la remor tranquil·la de les onades com un eco triomfant perquè ni la distància més llarg l’ha pogut desfer.

Tinc un dubte, que neix de recuperar un dels comentaris fets durant els inicis de la publicació de la narració d’estiu. Dubte que temo estar deixant anar amb la mateixa obstinació que una muntanya deixa caure una pedra sobre un camí. La meva pregunta és si pròximament faràs alguna presentació, o hi ha algun esdeveniment rellevant (bé, de fet tot el que és cultura és de gran rellevància) en el que puguis estar present. O alguna possible trobada durant un d’aquells dies on els minuts han fet una petita parada en la marató del temps.