Escrius en català? Sempre seràs un mort de gana!

De l’àvia Teresa, molt avançada al seu temps, en recordo algunes perles, pensaments  que, el pas del temps, va col·locant al seu lloc. Una d’elles, molt agosarada era advertir que “si una parella no funciona al llit no funcionarà a la vida”. L’altra, la sentència que obre aquest article. Si bé del primer tothom pot observar la seva pròpia experiència de la segona correspon als escriptors donar-ne raó.

I posats a teixir dites, frases, advertiments o descobertes m’atreveixo a fer-ne algunes sempre des de la pròpia experiència i la d’altres que em demanen privacitat. Ja que som “invisibles” ( bon titular de l’Eva Piquer), siguem-ho del tot; guardem noms i fonts.

1. Molts escriptors catalans, de no tenir/patir feines paral·leles o de no ser per l’ajut de les seves famílies no podrien pagar ni el seu enterrament.
2. Molts escriptors catalans no arriben a mileuristes. Tenint en compte que cada autor percep de drets d’autor d’un 8%  a  un 10% i que es considera un èxit vendre 1000 exemplars en català, si el cost/exemplar fossin 20 euros en treuria 2000 euros (bruts). Resulta impossible publicar un  llibre cada mes o, fins i tot, cada any. Els autors de literatura infantil i juvenil ho tenim millor quan els nostres llibres són recomanats a les escoles. Guanyem, a l’any, amb molta sort en torn dels 3/4000 euros en vendes. ( significa vendre 3-4000 exemplars  en llibres que mai no superen els deu de venda). Si hi sumem els fòrums de les editorials (Barcanova paga 60 euros/xerrada a Barcelona i àrea metropolitana, 90-120 fora ciutat;  La Galera, 120 arreu )  i els fòrums de la Institució de les lletres catalanes (250 euros/fòrum) amb molta sort  i molts llibres publicats un escriptor pot endur-se entre 3.000 i 4000 euros que, sumats als anteriors, resulta entre els sis i els vuit mil euros, o  sigui un màxim de 666 euros mensuals.  Fa por, oi? No toca parlar de les tarifes del dentista, del planxista d’automòbils o dels lloguers de la vivenda per reconèixer que millor que no estem mai malalts i millor que no tinguem descendència per estalviar pagaments  en educació, sanitat i lleure. Segons l’estudi de l’AELC  (abril 2015) Escriure en català: estat de la professionalització. Els efectes de la crisi econòmica sobre el col·lectiu d’escriptors els ingressos d’escriptura per un autor suposen menys del 20% del total facturat anualment.
3. Els “escriptors” que sí guanyen diners són aquells que apareixen sovint per televisió, en premsa o en mitjans. S’anomenen “mediàtics” perquè venen la seva imatge de marca als massmedia on el llibre (escrit per ells o no) en seria un producte de màrqueting  més i on la qualitat no sempre està a l’alçada de la marca. Un premi pot donar també visibilitat. Quan es produeixen ambdues circumstàncies un escriptor té la seva vida salvada per un o dos anys. La darrera novel·la de Xavier Bosch porta unes vendes aproximades (maig 2017) de 30.000 exemplars gràcies a una enorme campanya de promoció del Grup Planeta, la qual cosa fa que encapçali el rànquing de vendes el darrer Sant Jordi, per damunt  d’un sempre insuperable Jaume Cabré. En literatura infantil guanyar aquesta xifra suposa, en temps actuals, una feina d’anys.
4. Els temps han canviat. Recupero un article del diari “Avui”. “Best sellers per a joves (20/12/94) on Andreu Sotorra esmentava els 200.000/500.000 exemplars venuts de El zoo d’en Pitus, La casa sota la sorra o L’ocell de foc o els 100.000-150.000 de “La colla dels deu, Viatge al país dels Llacets o Hem nedat a l’estany amb lluna plena. O els 75.000 de Pedra de Tartera, Rovelló o La Guia fantàstica.  Al segle XXI tal cosa ja no és possible. Es publica molt més. Som molts més escriptors, moltes més editorials i molt menys interès lector. Tenint en compte que aquesta reflexió només és la punta d’un iceberg a la deriva serà bo que bibliotecaris, estudiosos, docents i lectors diguin la seva amb aportacions que cal agrair per remoure un debat inexistent. Molts escriptors només de veure el seu llibre als aparadors ja en tenen prou per capficar-se en res més la qual cosa ens converteix, de no obrir la boca en persones cautes, prudents i covardes.  Potser som aquells “intel·lectuals buits de poder i ofegats en la nostra pròpia complaença” que escriu el croata Srecko Horvat.
5. Els plans d’animació lectora miren cap a una altra banda i no tenen en compte l’impacte brutal de les noves tecnologies. La mare de dos infants de 9 i 11 anys em deia recentment: quan obsequio un llibre als meus fills, allò primer que fan és guaitar el gruix del llibre per saber el temps que els prendrà de “les maquinetes”. Els índex de lectura davallen, com davallen les vendes amb devolucions a les editorials que van entre el 50 i el 60% de la producció de cada llibre (dades del Gremi d’Editors en llengua catalana) resultat del canvis d’hàbits lectors, del tancament de llibreries, de la temuda socialització dels llibres a les escoles, del miserable pressupost de cultura de la Generalitat de Catalunya que concedeix només un milió d’euros  per fomentar activitats dels escriptors i del poc apreci a la cultura que els mitjans generalistes (molt especialment Tv3 i Catalunya Ràdio)  demostren en una programació on l’esport és el rei. Que la cultura pot ser divertida és quelcom que els responsables de programació no han descobert en la seva incapacitat per fer-la suggerent i necessària. Fa pocs dies  que Catalunya Ràdio anunciava, cal suposar per problemes greus de consciència,  un nou programa de llibres, si no he llegit malament, dissabtes a mitjanit! (sobren comentaris).
6. Del què caldria fer me n’ocuparé en un altre article que necessita espai i no esgotar la paciència del lector. Però que cal protegir als creadors, potenciar la seva activitat creativa, rendabilitzar-la,  visibilitzar-los, augmentar la seva presència pública (i als mitjans) , incentivar els ajuts a la creació (molt limitats) és una veritat gran com un temple (una altra frase feta) tan certa com que els escriptors catalans, bascs i gallecs, aquells que escrivim en llengües minoritàries som de segona classe (com s’expressava recentment Isabel Clara Simó, darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes)  i necessitem ser incentivats i protegits per no ser uns morts de gana que han de buscar-se la vida en un país petit i insuficient on els jugadors de futbol són herois i els escriptors éssers prescindibles. Obrim el debat?

(Fotografia pròpia, Mon Llibre, Barcelona, 2009)