ha estat una sorpresa molt agradable trobar que tornes a regar el blog amb novetats teves i de la teva bibliografia.
Llegir la teva experiència fent front a la incultura és com llegir el diari d’un soldat que pateix a les trinxeres. Amb la diferència, potser, que la teva lluita ens és a tots útil. Poses veu a molts i a moltes la força dels quals ha estat esgotada per la perplexitat.
M’agrada veure la història com un pèndol que es mou indecisa entre la llum i la foscor. Ara potser s’entreté jugant amb les ombres, però tinc la certesa que aviat tornarà a la llum; tots ho fem. encara que no sigui així, hi hem de creure. Estic convençuda que el canvi comença per creure-hi. (sé les coses no funcionen ben bé així, però soc jove i em toca pensar així.)
jo tampoc no puc estar-me de citar una de les moltes lliçons del llibre de Cohèlet: «sota el cel hi ha un temps per a cada cosa». Desitjo que el temps que ara comença sigui el teu temps de riure, de construir, de collir…, i el teu temps de pau.

Ànims i una abraçada,

Gorkiana