Hola
Perdona el silenci
Gràcies pels teus mots com sempre
Ara estic en el debat de si continuar o no el relat o el lliurament d’aquest llibre que, en tenir pocs lectors, m’obliga a pensar-hi. T’informaré d’allò que faci i com ho resolc perquè es pugui acabar la història, via llibre
Però, en el fons, abans que arribi la tragèdia, que arribarà, potser és millor, com dius, deixar a la bella dorment en els somnis en lloc d’obligar-la a despertar-se…. que la poesia venci al drama…

Salut i bona diada

He viscut aquest fragment de la narració tenint la sensació de ser un dels tants crits que formen l’atmosfera del concert, els quals es difuminen entre l’amalgama de veus (o el que queda d’aquestes).

Dedicant els meus esforços en dues tasques; per una banda, escoltant amb recreació cada una de les paraules, com ho fa la protagonista. I per l’altre cercant una via de comunicació amb el temps i convèncer-lo a portar les agulles del temps fins al dia de la primera publicació o, com a mínim, perquè modifiqui la durada dels minuts (tant és la mesura).

Comença setembre i temo que la gira de Dharma trobi avui el seu final, la seva jornada acaba quan tots els engranatges que fan funcionar la rutina i el treball tornen a voltar amb hiperactivitat. Això vol dir que la Rosa Maria Vidal quedarà adormida davant el seu gran amor, com ja ho va fer una vegada la bella dorment.

(No t’amoïnis, trobaré la manera de despertar-la!)