Com es comenta en aquest fragment, un gran desencís de la nostra actualitat és la presència nociva de la mandra. La qual moltes persones, i cada cop més vegades, deixen amb submissió que aquesta acabi transformant-se en omnipresència.

Malgrat estar recoberts per les plomes invisibles de la imaginació molts refusen volar. I com a conseqüència directa, malgrat formar part d’una paleta de tonalitats incomptables refusem veure altre color que no sigui el gris dels coloms. I, lligant-ho amb la temàtica romàntica de la història, malgrat tenir un cor també refusem la seva dansa.

Començo a creure que la presència d’aquests fets que refusem és el que més em meravella de l’amor de «lonh». Aquest que poetes amb res i alhora amb tot a perdre canten. El mateix que la Rosa Maria Vidal sent amb una bogeria lúcida. I és una llàstima que s’hagi perdut la tradició d’estirar el fil del destí i fer amb aquests estels de paper.

La gran pregunta és: Quin, i amb quina força, serà el vent que bufi quan la protagonista deixi a mercè d’aquest els seus sentiments?