Hola, Marta

Ja veus
De no ser pel teu email… ja hauria oblidat el blog… No hi he pensat més. Perdó. M’he posar un recordatori damunt de la taula per dir-me a mi mateix «puja uns capítols cada dia» o el cap em quedarà esborrat del tot.
M’encisen les teves paraules, m’enamoren.. i m’empenyen a seguir- I sé que no compenso la teva espera deliciosa de cap manera o potser amb una indiferència que no és meva o pròpia. No tinc excusa. iNTENTARÉ FER BONDAT perquè sense lectors no som res.
Hi ha moments que penso que només hi ets tu darrera…

Promès. I gràcies pel recordatori !!!!

A cada paràgraf la tensió augmenta; els bàtecs de la protagonista prenen una velocitat arrítmica després d’escoltar les cançons, i els meus alhora ho fan en veure com la corda que fa de lligam entre els capítols s’allarga i s’entortolliga.
El concert, potser, el formaran crits afònics produïts; per l’èxtasi de la música en directe, pel goig de sentir l’amor, per una tragèdia que encara desconeguda…

Ser conscient que s’acosta el final de la publicació dels capítols em fa viure aquests amb la mateixa màgia amb la qual es viu la cavalcada de reis: expectant espero amb el fanalet en mà la pròxima carrossa, i degustant cada petit plaer de sucre quan aquesta ja ha arribat.

I si aquestes mai arriben, continuaré estant plantada a l’avinguda mirant i comentant, com he fet fins ara, les nits negres. Aquelles on la lluna està massa avergonyida per sortir.

(Que llunyanes semblen les nits de gener sota l’alè fatigat de l’agost!)