Hola, Marta
En efecte, el desert és infinit (en tants aspectes) que quan s’acabi agost deixaré el text. Soc capaç d’enviar-te la resta per email 😉 com agraïment a la teva generositat de paraules, paciència i fe:) I espero que sí, que un dia, ens saludem! Abraçada (amb cert desànim).

És una autèntica tragèdia que es rebutgi d’aquesta manera viatges enriquidors. I també estem d’acord en el trist fet que, si només hi ha quatre passatges en un avió amb d’infinita capacitat, embarcar seria arriscat (amb aquesta analogia tantes vegades utilitzada m’agrada veure les històries i els llibres).

De totes menes, l’amabilitat és teva i qui ha d’estar agraïda soc jo. Agraïda per a defensar el que és, per mi, autènticament el valor més important (i en essència) la literatura: compartir. I en un present en el qual només es defensen interessos individuals, moltes vegades il·legítims i purament avars, i en el qual les humanitats es deshumanitzen per divises, el que fas es guanya tota la meva admiració.

La velocitat del correu no acaba de plaure’m, seria molt trist que aquest «bitllet per a un viatge» acabés perdut en una safata d’entrada envoltat de tantes banalitats.
Prefereixo esperar, nodrint la golafre imaginació amb l’espera, i deixar-me caure per alguna presentació o trobada per a tenir el llibre a les meves mans i deixar que les pàgines m’abracin.

La qüestió és que pujar els capítols de Loca por ti no m’està funcionant: hi ha molt poques visites. Tampoc no les cerco però sempre és preferible tenir certa audiència. Això vol dir que possiblement aturaré la pujada. Això de la trobada no era altra cosa que regalar-te el llibre original BOIG PER TU perquè no et quedis sense saber com continua.. Però si vols t’envio el manuscrit per emial i feina feta. em sabria greu, insisteixo després de la teva amabilitat . No sortir de les aules vol dir que ets molt jove: doncs escrius de meravella. Ja veig que em faràs la competència aviat….i jo, content!! Ja em diràs, doncs què prefereixes.. aparèixer a alguna presentació d’algun llibre meu i te’l dono o envio el text. I moltes gràcies per llegir-me! Salut!!!

Moltes gràcies per la resposta, és afalagador veure com els mots poden acurtar distàncies.

En relació amb poder-nos conèixer més enllà del nostre intercanvi de paraules pels comentaris, no ho crec. Si haguéssim coincidit em recordaries per ser una filla de la generació Z completament anacrònica.
Però com estic per Barcelona (responent a la darrera pregunta) i el planeta és així, que moltes vegades la imponent mida sovint resulta similar a una taronja, no descarto haver-nos creuat durant algun Sant Jordi.

Si considerem com a escriptor a aquell que ha publicat un llibre, no ho soc. Però si escriptor és tot aquell que tingui com a afició despullar-se davant el paper i aixoplugar-se en l’ombra de les lletres, llavors indubtablement sí que ho soc.

De totes menes, deixant enrere els embarbussaments de l’abstracte, com encara no he sortit de les aules i la vida espera veure’m ensopegar moltes vegades els meus ulls no poden detectar la galàxia que hostatja el món laboral, i aquest encara m’és aliè. Per tant, no he tingut oportunitat d’arribar al món editorial, però no dubtis que no trigaré a intentar-ho.

Jo també espero amb impaciència l’arribada del tranquil·litzador fred! (calor que penso enfrontar ara mateix amb la lectura d’estiu proposada, de la qual veig que ja està disponible la tercera part!)

Marta
Ens coneixem?
Com escrius de bé? Es escriptora?
Vaig mot despistat..potser ni ens coneixem però et sento tan propera.. Gràcies per totes les paraules que em regales. Caram! quin gust llegir-te
A mi la calor em mata, em destrossa i ara mateix soc un sac mullat:) vull dir que perdona que sigui tan breu… intento respondre’t amb més temps!
Ets a Barcelona?
Salut!
Jordi

Primer de tot, moltes gràcies per a compartir aquests trossets de vida. Que certament ho són; no coneixem les paraules referents a la tempesta si mai no hem acompanyat els trons.

Seguint el fil que ha començat la narració en relació amb la música, m’intriga profundament el misteri que amaga la necessitat humana de buscar-la a ella quan és el cor el que sagna: potser cerquem en aquesta un acompanyant que balli amb els bàtecs, o potser només busquem quelcom que els pugui superar en volum per a no escoltar-los. O ambdós motius: un soroll que acompanyi el silenci que queda quan les paraules d’amor marxen.

També cert, molt cert, que els i les que tenim disset-anys només pensem en amor. I em pregunto, com encara no ho puc corroborar, si ens quedem per sempre en aquests anys de follia. O si, en canvi, la follia arriba quan oblidem que un cop la vam tenir dins el nostre pit.

L’amor és com la guerra, poc importa qui dispara el mortífer projectil, tots acabem ferits de mort (o de vida, segons com es vegi). Però què en sabré jo a part d’aquest fet, si encara he de lliurar moltes batalles i encara he d’aprendre a moure’m pels diversos terrenys que aquestes exigeixen (paratges d’aigua salada on la pluja és dolça, deserts sufocants sobre el que regna un sol de gel, i altres contradiccions que entendre i desentendre).

Acomiado el comentari afegint que tinc moltes ganes de veure com es desenvoluparan els dies que segueixen en el diari de la Rosa!