amiga

perdona també el meu endarreriment en respondre. entro poc al blog però tinc intenció de resoldre-ho aviat… han passat masses coses i segueixen passant. Només puc dir-te GRÀCIES, GRÀCIE, GRÀCIES..quan estigui més tranquil et responc amb gust! cuida’t molt…abraçada!!!

Començo aquest comentari disculpant-me per la llarga absència. Em planyo pel temps que aquests animals t’han pres, dic animals perquè em nego a dir d’ells que són persones quan hi ha prou arguments per a dir que s’han estabornit en algun esglaó de l’evolució. I me n’alegro profundament que el sol hagi tornat a sortir per a lliurar-te de la foscor.
Malauradament, aquesta batalla no és inconeguda a ningú. Hi estem implicats tots qui formem part de la societat, en tant que l’educació és el pulmó de les civilitzacions (la nostra, doncs, està greument malalta). Jo l’he viscut a la banda dels pupitres i comparteixo amb tu, des del primer mot fins al darrer d’aquest article, que l’aprenentatge el tenen a les mans molts poca-soltes que juguen amb el més gran dels tresors que posseeix l’ésser humà com qui juga a fer malabars.
Això sí, trobo discrepàncies en les darreres línies… Penso que a tothom ha d’interessar la lectura d’aquest article. Llegir-lo és certament, per la seva qualitat gràfica, com palplantar-se davant una obra pictòrica que captura a la perfecció un present (i espero que aviat sigui pertanyent passat). Em penso que aquest text que avui sembla fruit d’una derrota demà serà un crit de victòria. Crec que tot el que expliques que has fet ha estat plantar llavors en les diverses ànimes amb què t’has creuat, cal confiar en el fet que d’aquí uns hauran crescut totes elles, igual com aquells qui les duen dins. Potser és a causa de la meva joventut, però en sé prou per estar convençuda que el somiqueig de qui esmentes no dura més que la rebequeria d’un nen petit, en canvi, qui entre el silenci no ha minvat la veu resta viu per sempre.
Tots els qui empunyeu la ploma com espasa sou motiu de gran celebració. Malgrat que no n’hi ha precisament pocs que afirmen que el nostre període és una habitació on totes les llums s’han fos, o un camp on la creença esbudella els arguments de la raó, jo tinc plena confiança en la història.

Et faig arribar molta força i el desig de veure aviat com els teus mots tornen a fer via cap al canvi.

Gorkiana

Hola, Mayra
La recuerdo con gusto
Gracias por sus palabras. Desgraciadamente, como cuenta, lo narrado se extiende como una enfermedad… todo profesor o docente tiene cuatro posibilidades : no ser entendido por Dirección. Ni por los alumnos, ni por los padres de los alumnos, ni por los propios compañeros docentes.
Es una labor ingente que impide que el profesor pueda concentrarse en su labor. Segur que en su larga experiencia podría contar cosas para poner la piel de gallina.
Le mando saludos cordiales Y la abrazo. Quizás de esta experiencia nazca un libro… de terror
Gracias

ABRAÇADA, COMPANY!

ABRAÇADA GROSSA