Gràcies, Alexandra per uns paraules tan boniques. Tinc pendent de visitar el teu país. El meu fill sí ho ha fet i em va dir que era magnífic i la gent molt hospitalària. Totalment d’acord amb tu que la llengua materna sigui aquella que ens acull i ens protegeix cada dia.
Abraçada forta!

Jordi

El teu article m’ha (a)portat dos pensaments:

1) Penso en el meu idioma matern, el romanès, idioma «petit» i poc conegut. Però tan estimat per mi. Com bé dius, l’idioma matern és l’idioma de les primeres paraules, de tots els somnis, de totes les il·lusions, de tot… I m’encanta sentir els meus nens parlar en romanès i veure’ls llegir en romanès encara que ells hagin nascut aquí.
2) Penso en el català: no m’hauria imaginat mai que podria arribar a estimar tant un altre idioma «estranger» que no fos el francès. Suposo que «no em deixaran» mai dir que el català és el meu idioma matern, però jo realment em sento a casa quan el parlo, el sento i el llegeixo. Posats a jugar, potser hauríem de poder dir que un idioma és matern si més de la meitat de la nostra vida l’hem viscuda en aquell idioma i ja és igual de quina meitat es tracti, no?

Una abraçada ben forta!

Estimat amic, no m’ho vaig prendre com una crítica i sí com una opinió encertada. També tu comparteixes el plaer d’arribar a tants i a tants lectors amb les teves novel·les trepidants i superaddictives. Segueix així amic que, poc a poc, acabarem deixant ditada. Abraçades i gràcies per les floretes. Un pom de flors sempre alegra el dia!