ET PUC ABRAÇAR?

Ahir enllestia aquesta crònica de la meva visita a l’escola Ull de Vent de la Bisbal del Penedès escrita pel blog de la Institució de les Lletres Catalanes i m’he llevat amb la mort del Carles Capdevila. Aquest article ja era de per si, un article trist però encara ho és més. I m’he obligat a reescriure’l quan un escriptor dels bons ens deixa.

Però aquesta és l’última crònica trista, Carles, t’ho prometo: no anava amb tu i als escriptors no ens agrada pidolar. Però sí faig meu el Cesare Pavese que va suicidar-se als quaranta pocs anys quan sostenia que “la literatura ha de constituir una defensa contra les ofenses de la vida”. I aquesta frase l’he fet meva en incomptables ocasions.

-Et puc abraçar? -em va preguntar aquell noiet que no tenia ni deu anys. Era a l’escola en un dels molts fòrums per escoles i instituts on els meus llibres són recomanats: en aquest cas el llibre premiat amb el Folch i Torres de novel·la l’any 2011.

La pregunta arribava en un moment en que em queien les preguntes tan pesadament que estava estabornit. Un es sorprèn de com de “bonica i dolça” pot ser la vida d’un escriptor: només cal llegir els blogs de la institució (http://www.lletrescatalanes.cat/ca/lletres-2-0/el-blog-de-la-institucio) on els escriptors parlen de les seves visites a les escoles convidats, amb generositat, per la Institució de les Lletres Catalanes per adonar-se’n que el nostre món és bonic i radiant com el LA LA LAND.  I de vegades un diria que arribem a les escoles ballant (el verset és fet a mida).

Però d’ençà de la socialització, quan les escoles compren llibres per a la biblioteca perquè “allò” fa progre i es creuen que segueixen les darreres tendències en educació sense saber que condemnen escriptors i editorials a la misèria i posen termini a la creativitat literària, d’ençà que les tecnologies governen les mans i les ments dels joves lectors, d’ençà que es tanquen llibreries, d’ençà que els autors nous apareixen en comptagotes (o potser amb sèrum intravenós adjunt), d’ençà que llegir només és una obligació a les escoles i s’està perdent el plaer de fer-ho, d’ençà que…. els escriptors de literatura infantil i juvenil, els invisibles, els no volguts (quan escriuràs una novel·la per a adults que ja és hora de que et facis gran, home!) no estem, precisament, ballant de contents.

Són dies rúfols, foscos, tancats i en venen de pitjors. I és urgent un debat entre agents culturals, periodistes culturals que (sembla) no han tingut infantesa i ens obliden i escriptors i il·lustradors per intentar millorar un futur que se’ns escapa de les mans.

Quants no hem pensat en deixar d’escriure? Però ho necessitem de tal manera que, sovint, taponem les orelles a la nostra pròpia veu de la consciencia. Sense escriure no som res.

D’aquí que, quan de sobte, un infant lector, possiblement innocent i sense mòbil et demana una abraçada, totes les preguntes es polvoritzen a l’instant i on hi havia carbasses apareixen carrosses que et duran al Palau del Somnis. I et fa la pregunta i dius que “sí” i altres se t’enganxen i aviat ets com un ramell de raïm generós i et dius a tu mateix que mai no deixaràs d’escriure mentre un sol infant et digui que li ha agradat el teu “Llibre d’encanteris de la vella Taràndula” on un infant aprèn a fer màgia de la bona.

I els abraces i no vols cap altre sol…

Ens hauríem d’abraçar tots més sovint. A mi sempre em va faltar una abraçada al Carles Sabater a qui sempre, amic, enyoro. I ara m’ha faltat una altra al Carles Capdevila…

Gràcies als alumnes de l’escola Ull de vent per ensenyar-me, encara, quines són les coses importants de la vida.

A partir d’ara robaré les abraçades que vulgui. Aviso!

Abracem-nos tots ben fort, si us plau!

 

Fotografia cedida per Raquel Jiménez a l’escola Ull de Vent de la Bisbal del Penedés

Carles Capdevila… Carles Sabater, Carles…

Avui han tallat un arbre, que estava malalt, a Provença- Urgell, a Barcelona sota l’ombra del qual va morir la Muriel Casals. I no deixa de ser una faula, una paràbola terrible de la mort del Carles Capdevila , inesperada (un sempre acaba pensant que se’n sortirà) pencaire, bona persona, intel·ligent. I fa pensar que tres periodistes (Ignasi Pujol i Tatiana Sisquella) de la mateixa redacció de l’Ara hagin mort tan joves. I és que el ritme de treball als diaris és terrorífic amb sessions de dotze o catorze hores. Diuen que el càncer està lligat a l’estrès amb que vivim. Ja no sé què pensar. Cauen els grans fent una feina important en periodisme de qualitat i moren llibreries -la cultura a qui importa? mentre els joves s’entossudeixen a tafanejar notícies falses per no dir idiotes als seus mòbils que provoquen una rialla estèril, de mentida.. i un es pregunta després de tanta feina …morir per a què? per a qui?

Quan un arriba a certa edat comença a pensar que allò important ja no és viure sinó sobreviure i que aquesta mala dona que no respecta ningú pot passar per casa teva en qualsevol moment.  Ho deia aquest matí el Jordi Basté: als que hem passat dels 50 les bombes ens cauen cada cop més a prop. Aquesta és molt sorollosa, fa molt mal.

Vaig pensar què era el viure i el morir a la mort del Carles Sabater, company meu de l’institut del teatre, company nostre de vida. Una mort mai no s’anuncia. Arriba per la porta gran (no la volem ni per la porta de servei) i s’endú allò que més estimem… un cantant o un fill de fuster. I sembla que la vida s’atura -ha de fer-ho per força- però en sortir al carrer veig el mateix riu de cotxes que es precipita Urgell amunt cadascú en les seves cabòries i les seves banalitats sense preguntar-se si demà farà el mateix recorregut.
Escric això sense estar previst, sense saber on vaig, sense saber què vull dir. Només que aquella profunda tristesa que t’arriba comença a ésser una campanya massa habitual.
No fa masses dies moria el Josep Albert Simó, company de La Salle de 54 anys. I et preguntes a qui tocarà demà? I recordes aquella terrible prosa d’Ernest Hemingway… aquell vers de John Donne (1572-1631)…”No preguntes por quién doblan las campanas. Doblan por ti.
Al complet…
¿Quién no echa una mirada al sol cuando atardece?
¿Quién quita sus ojos del cometa cuando estalla?
¿Quién no presta oídos a una campana cuando por algún hecho tañe?
¿Quién puede desoír esa campana cuya música lo traslada fuera de este mundo?
Ningún hombre es una isla entera por sí mismo.
Cada hombre es una pieza del continente, una parte del todo.
Si el mar se lleva una porción de tierra, toda Europa queda disminuida, como si fuera un promontorio, o la casa de uno de tus amigos, o la tuya propia.
Ninguna persona es una isla; la muerte de cualquiera me afecta, porque me encuentro unido a toda la humanidad; por eso, nunca preguntes por quién doblan las campanas; doblan por ti.

Sigueu feliços Carles, sigues feliç humanitat que, tard o d’hora, cauràs a l’abisme.