Carles Capdevila… Carles Sabater, Carles…

Avui han tallat un arbre, que estava malalt, a Provença- Urgell, a Barcelona sota l’ombra del qual va morir la Muriel Casals. I no deixa de ser una faula, una paràbola terrible de la mort del Carles Capdevila , inesperada (un sempre acaba pensant que se’n sortirà) pencaire, bona persona, intel·ligent. I fa pensar que tres periodistes (Ignasi Pujol i Tatiana Sisquella) de la mateixa redacció de l’Ara hagin mort tan joves. I és que el ritme de treball als diaris és terrorífic amb sessions de dotze o catorze hores. Diuen que el càncer està lligat a l’estrès amb que vivim. Ja no sé què pensar. Cauen els grans fent una feina important en periodisme de qualitat i moren llibreries -la cultura a qui importa? mentre els joves s’entossudeixen a tafanejar notícies falses per no dir idiotes als seus mòbils que provoquen una rialla estèril, de mentida.. i un es pregunta després de tanta feina …morir per a què? per a qui?

Quan un arriba a certa edat comença a pensar que allò important ja no és viure sinó sobreviure i que aquesta mala dona que no respecta ningú pot passar per casa teva en qualsevol moment.  Ho deia aquest matí el Jordi Basté: als que hem passat dels 50 les bombes ens cauen cada cop més a prop. Aquesta és molt sorollosa, fa molt mal.

Vaig pensar què era el viure i el morir a la mort del Carles Sabater, company meu de l’institut del teatre, company nostre de vida. Una mort mai no s’anuncia. Arriba per la porta gran (no la volem ni per la porta de servei) i s’endú allò que més estimem… un cantant o un fill de fuster. I sembla que la vida s’atura -ha de fer-ho per força- però en sortir al carrer veig el mateix riu de cotxes que es precipita Urgell amunt cadascú en les seves cabòries i les seves banalitats sense preguntar-se si demà farà el mateix recorregut.
Escric això sense estar previst, sense saber on vaig, sense saber què vull dir. Només que aquella profunda tristesa que t’arriba comença a ésser una campanya massa habitual.
No fa masses dies moria el Josep Albert Simó, company de La Salle de 54 anys. I et preguntes a qui tocarà demà? I recordes aquella terrible prosa d’Ernest Hemingway… aquell vers de John Donne (1572-1631)…”No preguntes por quién doblan las campanas. Doblan por ti.
Al complet…
¿Quién no echa una mirada al sol cuando atardece?
¿Quién quita sus ojos del cometa cuando estalla?
¿Quién no presta oídos a una campana cuando por algún hecho tañe?
¿Quién puede desoír esa campana cuya música lo traslada fuera de este mundo?
Ningún hombre es una isla entera por sí mismo.
Cada hombre es una pieza del continente, una parte del todo.
Si el mar se lleva una porción de tierra, toda Europa queda disminuida, como si fuera un promontorio, o la casa de uno de tus amigos, o la tuya propia.
Ninguna persona es una isla; la muerte de cualquiera me afecta, porque me encuentro unido a toda la humanidad; por eso, nunca preguntes por quién doblan las campanas; doblan por ti.

Sigueu feliços Carles, sigues feliç humanitat que, tard o d’hora, cauràs a l’abisme.

2 opiniones en “Carles Capdevila… Carles Sabater, Carles…”

  1. Quina pena ¡!! m’encantava escoltar-lo i llegir-lo
    al Criatures… era boníssim i tots els seus articles m’agradaven moltíssim

  2. Fa anys vaig escriure uns versos dedicats a la Senyora:

    “Aquí, la mort.
    (De la vida,
    el somni més llarg)”.

    Un petit homenatge als qui ens deixen.
    Una abraçadota, company.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *